EL CICLE DE LA SOLITUD.

Sento un gran tristesa de saber que no puc abraçar-te.
De rodejar-te la cintura amb els braços i a l’orella dir-te,
que t’estimo. Que et vull a sobre meu perquè em fas feliç
i que quan no hi ets el meu entorn és gris.

Que no sé que fer sense tu perquè sense tu les coses que m’agraden es fan insípides.
I no és culpa teva...perquè el que obviava l’amor de les seves històries era jo,
el que dubtava si parlar-te o no, era jo. Perquè vull obrir el meu cor, però si l’obro
temo mentir, perquè potser només l’obro...per treure’n un profit...

O potser realment necessito que m’abracis i recolzar el cap al teu pit,
besar la teva pell fina per expulsar tot el meu neguit.
De tu m’agraden les celles, les cuixes, els dit i els pits,
i quan te m’acostes em costa respirar i el do de la parla se me’n va.

El cor se m’accelera i la màgia sorgeix a la meva ment,
m’imagino des del porno més salvatge fins a casar-me amb tu i fer-te tres, quatre o cinc fills
fer-te cridar de plaer o dibuixar-te un somriure radiant per fer-te la dona més feliç del món...
però tot aquest imaginari s’esvaeix amb un segon.

M’he convertit en un espectre al costat d’una làpida que té el meu nom,
en un cavaller de la mort que no sap que fer en aquest món,
en un antiheroi amb la capa descosida, en un misantrop que s’excita amb la depredació
i després no pot dormir perquè l’ànima és queda intranquil·la.

Un poeta vestit amb túnica de plomes de corb i que com a arma
té un llibre de màgia negra en la que no creu i una daga oxidada i serrada
amb runes nòrdiques gravades, que manté una discussió trivial
amb l’entitat que custòdia la disjuntiva entre el bé i el mal.

«Almenys soc lliure» penso, i en el fons és cert. No he de discutir amb moralistes ingenus
ni amb insaciables depredadors devoradors d’ànimes i més falsos i falses que la capa de judes.
Puc caminar pel cementiri sabent que jo no hi he enviat a ningú, puc estimar a qui vulgui perquè no tinc cap compromís, i puc entrar i sortir de casa sense haver de donar cap avís.

Però al final sempre noto aquesta angoixa al meu estomac.
Les entranyes se’m regiren i la daga vol ajudar-les. Els morts del cementiri s’aixequen,
alguns per llàstima altres per torturar-me...m’atabalen. Els ingenus es consternen
i els depredadors se’n riuen sàdicament mentre s’esmolen els ullals.

Només puc córrer. Contra els predadors m’obro pas amb la daga,
i els ingenus maduren una mica davant l’escena, i els que volen mantenir-se en la seva ignorància
cauen a la trampa d’uns versos supersticiosos del meu llibre i com una llebre,
corro cap a un penya segat. Arribo al límit... i caic.

Sento la pudor a podrit un cop he acabat de caure. Sense obrir els ulls penso «morts».
Els vaig obrint i em veig atrapa’t a una fossa comú. Una pila de soldats de distints bàndols,
Nazis, franquistes, rojos, tots ploren i se m’acosten demanant-me ajut i suplicant-me clemència,
o demanant-me perdó...no els puc ajudar i ells no ho veuen, son espectres sense consciència.

Només puc obrir-me pas amb la daga altra vegada, estic al mig de la fossa.
Em barallo amb un exèrcit de morts vivents dins una fossa rodejada d’arbres secs i cendra,
amb un cel que s’ha cobert amb núvols negríssims i que amenaça amb una enorme tempesta.
Els morts estan a punt de guanyar-me...de fer-me un dels seus...poc a poc em condemnen.

Però entre pudor i carn morta aconsegueixo entreveure una llum blava...serà el llamp?
Ja no veig res perquè estic ofegant-me sota els morts...però sento el tro.
M’abandono i deixo que em facin un dels seus...escolto les gotes repicar contra els cossos
...encara tinc consciència?

Ràpidament la pudor es dispersa i els morts deixen de pressionar-me i de renegar.
A la mínima que em deixen una escletxa agafo aire instintivament, irònicament
com qui treu el cap de sota l’aigua després d’haver-se estat a punt d’ofegar.
Obro els ulls, i veig que la pluja evapora els cossos, i ells la reben agraïts.

M’aixeco i m’incorporo. La fossa es queda buida...només i quedo jo...l’únic que estava viu...i em torno a quedar sol...No hi ets tu, no hi son els ingenus, no hi son els depredadors ni l’entitat que custòdia la disjuntiva entre el bé i el mal...no hi son ni els morts.
Amb moltíssim d’esforç físic...surto de l’enfangada fossa.

Em carrego d’optimisme perquè he sobreviscut, camino travessant el bosc que es va enverdint,
el camí es amè i la pluja cau agradable, pura i fresca sobre la meva cara.
Arribo a casa, llegeixo unes línies d’una novel·la que té aventures i romanç. Em relaxo i em masturbo amb fantasies que fan que torni l’angoixa...m’adormo.

Amb l’angoixa que me’n vaig anar a dormir em desperto i reflexiono,
«perquè aquestes fantasies i aquesta angoixa?»...segueixo reflexionant i mentre ho faig,
no sé com però torno a acostar-me inevitablement a...a...NO...NO...UNA ALTRA VEGADA?...

......................................Sento un gran tristesa de saber que no puc abraçar-te.
De rodejar-te la cintura amb els braços i a l’orella dir-te, que..........