Quan el dit assenyala la lluna,
l’idiota només veu el dit, i no la lluna”,
diu un proverbi oriental.
I bé: sóc l’idiota
que mira el dit i no la lluna,
perquè estimo el dit, la mà, el cos, la companyia
que m’assenyala la lluna.
I si m’assenyalés el bosc, el mar, el desert, la ciutat,
seguiria mirant el dit més que no pas
allò que m’assenyala,
i tot em semblaria bell.
Perquè estimo la veu que em diu “mira la lluna”,
més que no pas la lluna.
I voldria que el dit fos etern i l’amor fos etern,
i estigués ben a prop meu per dir-me
“mira la fi del món, la fi dels segles, mira”
I enllà del dit veuria, per primer cop, alguna cosa:
l’eternitat, l’última mesura de l’amor.