Passadís, hivernacle estret, asil de cel·lulosa
amb una galta a punt per als vianants i l'altra, bé...
..l'altra llinda amb una llibreria, i és molt famosa,
però això suposo que no ve a tomb, ja us ho contaré.

En aquest paratge efímer, apte pels més esvelts,
precisa com una libèl·lula, s'hi mou algú,
de lluny semblaven branques de pomera, sense empelts,
de prop, una ballarina dansant només per tu.

Delicadament avança, per un ínfim camí,
tocant de puntes, sense destorbar la pau del lloc,
els seus braços són lleugers com lligalls de pergamí,
és gràcil com una daina, jo, gairebé ni em moc.

Vetlladora, de vegades, dels seus amics lletrats,
els servirà unes tasses de te a l'estil més anglès,
parlaran de llocs màgics, de paratges oblidats,
de com perdre's en les paraules i sortir-ne il·lès.

Tot això, al bell mig d'un llac tant estret, tant recollit,
banyat per la llum del sol, perfilant tot el que es mou,
on balla la dansaire, on tot es torna tant petit
un escenari, que sempre l'esperarà de nou.