EL TEMPS m’espanta:
ocell de l’aire d'uns records penosos,
escape de la fúria de tants minuts
que he anat perdent entre els
arbres domèstics de la mort.

Em crides com si fos un rar miratge,
miratge d’aquells naufragis de sal
dels teus llençols, que tapien insuportablement
aquesta usura,
i ets novament tan cruel...

El temps recomença
en les perdudes papallones d’un
oblit rancuniós; desassossec
i, en mig, llargs passeigs ran la
platja estèril de l’armari, els teus
llavis en compasos de tres per mort;
i encara escoltes el so impossible,
romput enigma d’aquest llarg hivern.