No en sabia gens, de plorar,
ningú me n'havia ensenyat
—si és que cal fer-ho—
o bé és que em van parir així i ja està.

De fet, sols vaig passar-m'ho bé a l'escola
—em deien el valent, l'inexpugnable—.
(Després, el temps va fer-ho diferent
—van dir que era un psicòpata insensible.)

Per això vaig anar a un cirurgià
de molta anomenada, a tocar del Big Ben,
que em va sotmetre a tota mena de canguelis:
col·liris d'opiacis, traccions musculars,
tandes de rajos làser, fins i tot
a una costosa intervenció quirúrgica
—dacriocistotomia, em sembla que era.

I res a fer,
ni les pel·lícules més toves i de plor
ni les visites a parròquies o a sidosos
no van aconseguir treure'm cap llàgrima.

Fins que un matí —beneita sia sa estampa—
a ca la carnissera m'ensenyaren
a fer anar el ganivet, a desossar,
especejar, picar, esbudellar i fer salsitxes.

Un bon dia, amb un mànec de destral
vaig colpejar-me els ulls per accident
i en lloc de sang va florir un sortidor de llàgrimes.

Ara ja estic tranquil:
quan necessito plorar i em fa mandra
anar a la feina, surto a passejar una estona
—si és que pot ser de nit,
que és just quan la boira es barreja amb les estrelles.