A vegades fan ganes
de deixar-ho tot córrer
i morir--se d’espant
o morir-se de pena,
però per fi morir-se.
Perquè anar-se’n no basta,
no serveix, car no hi ha
cap lloc on amagar-se,
cap desert d’aquells mítics
tan gran i tan desert
que hi perdes ja de vista
per sempre allò que és causa
del teu espant atroç,
de la pena que et menja
de cap a peus el somni,
el cor i i les pupil.les:
tu mateix i aquest teu
desig irreprimible,
feroç, tenaç, de ser
i, essent, ser un dolor
voraç i una condemna.