Fa cinquanta anys
quan la lluna encara somiava,
em van dir que agafats anaven
una jove parella de Barcelona
a prop de la Torre del Campanar.

Davant la porta de sobte es pararen.
Ell, amb ulls tendres la mirava mentre
els seus braços del fred l'arreceraven.
Era la seva princesa, la seva estimada.

Ella, forta com era, a la seva calor
la seva preciosa cara apropava,
entregada a la seva bondat, sospirava.
Era el seu cavaller, l'home que desitjava.

En desvetllar-se la matinada, em contaren
que de Puigcerdà tristament s'acomiadaren.
La seva vida junts tot just començava
i vet aquí que un nou futur els esperava.

Andorra va ser destí oportú de l'esperança.
Pare, mare i fill cap aquest petit país marxaren.
Malgrat tot, sa terra mai oblidaren
i poc temps després, a la seva llar retornaren.

Fa menys de cinquanta anys, m'explicaren
que la família més nombrosa semblava,
que el seu tarannà es mostrà ple d'alegries
i d'aquelles tristeses que sortosament passen.

Poema en què tot acaba mes tot queda,
on el miracle de l'amor es fa ferm, intocable,
només la inseparable petjada és riu i rialla
en aquests dos cors fidels al seu llarg viatge.

Cert o no, això és el que em van cantar…
(Autor fictici: El Trobador de la Cerdanya (Anònim))