Em vull lleuger per seguir,
a trenc d'alba un nou matí, una vida,
sens que cap enrenou em pugui ferir,
ajocat entre el fanàs,
esperant si tornaràs,
claror del sol, dama de llum vestida.

Sentir-me, tot d'un plegat,
lleuger per poder escoltar,
de bona gent, que s'expliquen de bon grat,
prendre'n els fruits que m'atansen seves mans,
engolint llavors i grans,
coves plens de vivències, fins a vessar.

Quant senti l'adéu d'una memòria,
em vull lleuger per volar;
per esvair la boira,
i ésser a temps al costat de seva flama,
cloent-la amb totes dues mans, amb calma,
que mai deixi de cremar.

Em vull lleuger, per poder arribar on ets tu,
no oblidis el que adés em vas regalar,
allò que jamai ningú
trencaria en mil preses;
somnis, paraules, records i tristeses,
i un cor per enraonar.

De vegades plouen, sense fer enrenou,
gotims de saviesa, també de dolor,
el sec fruit de dins la nou,
un mos cruixent i llenyós,
guardat fortament, el camí és espinós,
em vull lleuger, per favor!

Quan senti que la vida
comenci a guarnir els troncs que puguin florir,
quan noti que la teva ma del braç m'estira,
no dubtaré ni un moment,
duré més enllà del sol meu sentiment;
em vull lleuger, per seguir...