En el temps de deliris, visions,
síndromes i estats de vigília
m’acostava a ella sense son
i desfasat entrava on era
(vermella la fosca: toc, toc,
sóc jo!) i des d’alguna escletxa
palpava en el seu respirar
l’únic biaix d’aquell silenci.
No responia fins que clarejava.
I llavors amb els nostres cossos
trenàvem una corda per baixar
fins als pantans del dia.