Mira’m als ulls.
Digue’m: què hi albires?
Cels emblavissats,
càndides anemones
o la blanor d’una cançó?
O hi esguardes
cels entenebrits,
foscants celatges,
enderrocats estels,
esvaint-se en l’orfenesa
d’un mar englotidor,
on sols oneja
la salabror d’una infinita tristesa.