Un sol net, mentre l’octubre s’esllavissa,
porta encara prou claror a l’alt matí.
Vinc de missa
i està l’horta més en pau que el meu destí.

El retorn a l’alqueria
em plau fer-lo desviat del camí fet.
No tinc pressa, que el diumenge és l’únic dia
que fa goig portar el llom tranquil i dret.

¡Quin color i quina flaire!
Tot alena tan segur,
que per l’aire
vaga un suc massa madur.

La rambleta dels baladres, tan callada,
porta una aigua clara clara com un broll,
i amb les pluges de tardor, duu una tongada
quasi quasi pel genoll.

Són inútils les pedrotes de passeres
que el corrent les deixa en fals.
—Si dins meu no hagués un feix de primaveres...—
Però em ric i em faig descalç.

¡Quins pessics de neu sucosa!
¡I és que corre tan fresquíssima, redell!
Se m’encén la inquietud voluptuosa
com si fos la deu de sang cada turmell.

...Allí arriba la filleta de la vídua veïna.
Per ací no pot creuar.
Amb sabates, vestit nou i mantellina
no crec pas que es decidesca per saltar.

—¿Vols que et passe, criatura?
—Si vosté me fa el favor.
—¿Vas a ser clavariesa prematura?
—Vaig a oir missa major.

Sense dubtes ni corruixes,
se’n ve a mi com l’aire sa.
Jo l’agafe per les cuixes...
(¡Que rodones les té ja!)

L’aigua em punxa per les cames
i la sang em troba el gust.
La xiqueta porta flames
ajupides en el bust.

¡Xe, que estreta és la rambleta dels baladres!
El matí sembla perfecte de tendror.
Els capricis són uns lladres
i el cervell un traïdor.

Ella, lliure,
vol mirar-me i s’enrojola, i se riu, i fuig trencant tot el moment.
El silenci me sosté tot el seu riure
i el seu cos també el sosté el meu pensament.

Les campanes omplin l’horta de veu neta.
(Ja té els pits com mitges llimes de basalt.)
Justetet arribarà per a la missa, la xiqueta.
(¿La xiqueta?, ¿o és només que jo la mire des de dalt?)

¡Que sincers s’entenen l’aiguaj i el diumenge!
(I els meus dits encara es creuen que la duc.)
El volteig de les campanes té un bon cel que les repenge.
(Quan corria, li vibrava un fresc desig cada maluc.)

Té la pell com un manoll de bona seda.
¿Per què tot sembla acusar-me d’impudent?
...¡I he llançat una pedrada recta i freda
contra el clar espill magnífic del corrent!


Octubre, 1942