Neva dins un cor, trona a l'eixida,
un matí, poc després d'esmorzar;
ressonen a prop, sembla mentida,
i crec sentir-ho, tot i minvar.

Només s'amaga darrera un vel,
on uns ulls s'engloten però no ploren;
allà on els records fruit de l'anhel,
broden fines teles que no volen.

Adés la seva ànima propera
nodria unes arrels fatigades,
deixava el port sense mirar enrere,
oferint el cos a les onades.

Núvols vingueren però ja s'en van,
irisats per una forta llum,
s'obren els pètals, amb cura ho fan
marxen les pors i es tornen fum.

Allà on es fan borles al vestit
i els sargits ja res hi poden fer,
l'amor si et troba, refà el teixit
a prop del cor sempre hi ha un teler.

Tornarà. Forta entre les tiges,
elevant-se per sobre els matolls,
vetllarà el bosc, però només a mitges,
altiva, forta com els bedolls.

Les flors d'estiu, sempre lluitadores,
llueixen i captiven els ulls,
ufanoses, tendres i atrevides
mosseguen la poma que no culls.