Gris, fosc, opac, intens,
essència de pluja i tardor.
Vent.
Cel amarg com el café,
ràbia cau, desconsol també.

Enfadat, arrugues el front,
cel de paper d’argent,
i plores, ple de tristor,
emprenyat, furiós, violent.

Bufes,
banyes a la gent,
et rius si passa l’autobús
i els ruixa daltabaix també,
quina mala llet que tens!

T’emprenya el sol?
la llum blanca que alegra el cor a la gent?
S’estimen més el bon temps?

No saps que hi ha cors grisos,
que estimen l’obscuritat,
la ressaca de la foscor,
l’olor amarga i polsosa
d’un llibre tancat per molts anys,
l’aroma d’una infusió,
el tast ben dolç de la mel.
Fins i tot el constipat,
la calentor d’una manta
la llet calenta, el brou dens,
cremant com el foc de l’infern.
Ho porten els teus díes tristos,
i els vents que convoquen l’hivern.

Amb el teu plor s’il·lusiona
un xiquet entremaliat,
i l’arrossega la mare
a casa, sense pietat.

Al vespre, farà raons
buscant la sort per a eixir
i esguitar-se en tots els tolls
que trobe al llarg del camí,
més atret que per la fira,
per la promesa aventura
d’una vesprada de pluja.

A la nit baix la flassada,
tremolarà amb la tronada,
amb els llamps veurà esperits
que dormen sota el seu llit,
i no dormirà de debò
fins que se’l guanye la son.

I somiarà amb l’horitzó,
del teu somriure irisat,
somiarà que és un camí,
cap a algun lloc encantat…