T’he duit a la platja, Airit. He vist per a tu els cables benignes de Sol a finals de gener, he palpat l’arena aspre i he mort nou vegades amb la remor de les ones. Nou vegades nou i l’escuma blanca culminava la sublimació de la mer en petits bots tàctils sobre l’arena estesa, immòbil, plana.

Airit, per què no hi ha soledat aquí? Per què de tanta soledat que hi ha un se sent feliç? Per què?...


Vas nua, és estiu, fa massa calor. Des de sota l’ombra d’un pinar et contempl divertir-te arran d’ona. Dus un color d’or a la pell i et dansen els pits. La teva nuesa és un regal per a la mar i ho saps, tan bé que t’hi ofereixes sense rèplica, la mar (sempre la mar, Airit) t’abraça en un diluvi de plaer, t’acarona amb la sal profunda i et besa en llocs tan íntims que no puc explicar.