L’angoixa em feia el pit de glaç
Però la pasa era lleugera...
ANNA AKHMÀTOVA
Adéu, amor.
Aquesta nit, les roses
vetllaran la quietud de la penombra
i el neguit de l’absència que em corglaça.
Els perfils dels objectes prenen forma:
sorgeixen quan no hi ets.
És tot el món que es clou en la ciutat.
Estelles d’ombra voregen els carrers
en un capvespre gris que m’atenalla
i la fosca m’empara,
ben d’amagat de tu.
Uns ulls de fusta negra es complaïen
de veure com un vidre em travessava
el cercle del canell.
Adéu, amor,
m’enduc la teva ofrena
en la sang vellutada de l’oblit,
braçalet de corall.
Sal oberta
que dol
i no guareix.