Ran de mar sobre el moll enfustat on medit
unes joves angleses parlaven d'amants
i exposaven alegres els cossos al sol
Hi ha llaüts xampurrant un antic menorquí
de pesqueres fondals per les costes del nord
Ja no és nostre el camí de la lluna que fa
tiranya entre les boies dansaires dels iots
Na Pilar d'Es Canum no anirà més pel camp
perquè avui s'ha llançat depressiva en un pou
i el fuster Bru té un càncer molt trist a la sang
Qui coneix el dolor dels que es moren sabent
que mai més no veuran la llum blava de l'illa
ja no pot perdre el temps versejant com un joc
ni parlant erudit del non-sense o l'absurd
Som hereus dels estranys que entronitzen hotels
que encimenten platjals que urbanitzen l'atzur
Hi ha tants Judes aquí! Hi ha tants rics fariseus
que vendrien sa mare per treure'n profit!
He tractat de comprendre el Wittgenstein més fosc
Del que no es pot parlar cal fer-ne poesia
Macaret a l'hivern sembla Thule Al fosquet
la serena que cau ve de Skjölden i lluny
veig el far de Favàritx que em vetlla la nit
Vull salvar amb cada mot els fragments enrunats
d'aquest món menorquí on comença la mar
i s'acaba una terra d'ullastres i pins
Els miratges no sempre són un paradís
ni els poemes un simple artefacte verbal
El llenguatge és la casa llogada de l'ésser
L'home és la desmesura de totes les coses
Quants de vespres segut a les altes cadires
del Saló de Lectura al costat de mon pare
vaig somiar navegant pels diaris d'estona
l'Isla Negra on vivia el poeta Neruda
El Casino era vell s'hi mesclaven els crits
d'envidaires a truc amb els cops secs dels dòminos
entre el fum ens sotjava un retrat verd de Franco
Tot flueix com el riu que ens aboca a l'Enlloc
com el caos d'on surt l'univers del neguit
Rics de coneixements i de docta ignorància
si estimam no serem mai una passió inútil
en aquest conte ple de brogit i de fúria
Un poema pot ser rellegit un mandala
una forma de crit un intent d'oració
Cada vers com un mantra i els mots una agulla
que feri punts sensibles de cada lector
Pels fillets sense llar per les races que odien
pels que es moren de fam pels que ploren i fugen
P'en Tomeu de Son Card que ha tingut una embòlia
per na Guida Morlà que ha estat xorca i és vídua
Conèixer és recordar els carrers de la infantesa
l'hortal amb cans i pomes el pati amb raïm
Hem nascut estrangers a un país de lotòfags
les muses tenen fics els pous són salmaiencs
Vora el mar que entre pins s'adormia a les cales
sé que qualsevol dia pot no sortir el sol
La sibil·la de Cumes fa orada travesses
Sísif creu en horòscops i cartes astrals
Entre munts de gargots que l'espelma beslluma
dotze síl·labes blaves desxifren el món
És la nit de la font de sant Joan de la Creu
la nit fosca de l'ànima en vetlla estimant
la claror franciscana dels camps verds d'Assís
Sota els frescos fervents del mansuet Cimabue
a un sarcòfag humil floreix la veritat
No és trenant mots sonors que vull viure la vida
ni escalant llagoter un fred i gris pedestal
Leopardi vident benaurat m'ha advertit
decebut de l'estèril vanitat de tot
Al final un no entén com hi ha il·lusa i mesquina
tanta gent murgonant per un tros buit de fama
Només som rics d'allò compartit o donat
Repetim impotents la tragèdia i la farsa
Amb l'estigma del Verb llatzerant viu al cor
on s'acaba el sender s'obre excels l'infinit
Aquell que és el qui és no ha jugat mai a daus
L'univers està escrit en llenguatge poètic