Jo, com les presons,
tenc la murada alta,
no perquè l’embat no m’entri,
sinó perquè la mar no em vessi.

Fa un any i tres dies,
que, amb els ulls teus,
m’engrunares els senyals
del Silenci.
D’aleshores ençà
la meva defluència
s’exhibeix, pocavergonya,
perquè duc la paraula
llavorada de mosteles,
com si, a la soledat dels meus dits,
la mar hi hagués
oblidat estelles;
els fondals de petroli
de les teves pupil.les.