Són els teus ulls de nit i dia
dues maragdes sense preu;
un esguard teu per mi seria
bon guasardó, millor trofeu;
perquè al teu rostre hi ha un misteri
que és brasa viva i refrigeri
dins el meu cor i el meu senderi,
¡oh, bella dama del museu!

Pintor incògnit et pintava
asserenant-se en els afanys;
pinacoteca t’emparava
per deslliurar-te de paranys;
i dins el marc de colradura,
el llenç de mòrbida pintura,
penjat d’un clau, dura i perdura
des de fa cent i cinquanta anys.

El temps que passa no rovella
ta assaonada joventut:
rosa de carn que s’esbadella,
clavell de sang que s’ha romput...
Entronitzada en la cadira
—el respatller forma una lira—,
el teu vestit cruix i guspira
amb tons de seda i de vellut.

Empresonat en una gàbia,
estrafà mots un papagai.
I una moneta amb cara sàvia
bota i rebota sense esglai...
El teu espòs, ¿tenia mines
a les verdors ultramarines?,
¿fon personatge a Filipines?,
¿duia productes de Catai?

¿Com ho sabré? ¿Com ho sabria?
Solament sé —no cal correu—
que ara romans de nit i dia
sempre penjada com un reu
dins de la sala numerada
on et visita la gentada
analfabeta o il·lustrada,
¡oh, bella dama del museu!

Una senyora amb pell cloròtica
i cabellera de safrà
que té la traça tota exòtica
i un llibre obert porta en la mà,
llig al volum lletra petita,
comprova en tu la cosa escrita,
veient-la exacta s’adelita
i sense més ni més se’n va.

De tard en tard, una donzella,
floreta blanca del taulell,
mira al teu pit la meravella
en or i perles d’un joiell.
El nen —plaers d’estiu— que acaça
els parotets enmig la plaça,
admira, fent una carassa,
la color gaia de l’ocell.

I t’examina un catedràtic
molt diplomat per saberut
que té el cervell un poc reumàtic
i que no espera la salut.
Sap que pertanys a tal escola,
creu que una pàtina t’endola,
mil comparances d’agombola
i... ¡no comprèn ta excelsitud!

Fa molt de temps —¡quina follia!—,
cada diumenge pel matí
al davant teu s’embadalia
tot melancòlic un fadrí,
fins que amb els polsos plens de febra,
tremoladissa la palpebra
i l’esperit dins la tenebra,
et mormolava uns mots així:

«Són els teus ulls de nit i dia
dues maragdes sense preu;
un esguard teu per mi seria
bon guasardó, millor trofeu;
perquè al teu rostre hi ha un misteri
que és brasa viva i refrigeri
dins el meu cor i el meu senderi,
¡oh, bella dama del museu!»