POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 628
  Total Poemes: 14847
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
LA DECLARACIO

Bonet i Rigo , Blai

erroresrecomendar

Jo, com tu, sóc aquell. Quan entro vestidíssim
de negre en el Palau de la Música Catalana,
qui diu «aquest que ara entra és en Blai Bonet Rigo»
ignora qui no és aquest pàl·lid de raça.

Un no sembla qui és, tot i que la pell verda
del rostre és el color que fa en mi el qui sóc ara,
el que tinc com a meu, que sempre ha de venir,
perquè un ble i un ai! fan el Blai que mai no acaba.

Visc ferm a Barcelona, sempre rival del món
de tots els vacunats contra el cel i la llàgrima
que degota a la cara de la divinitat
que és entregar les galtes als dos punys i enyorar-se.

No enyoro en va. M’enyoro, a mi, aquest home breu
de carnet i de bàscula però llarg d’esperança.
Enyoro aquest que sempre va i ve com un camí.
Sóc un català fondo, que enyora l’enyorança.

Sempre la veritat s’enyora a la cadira
de bova que enguany tinc per transcriure que els arbres
de Sarrià m’ajuden a estimar les façanes.
Enyoro el qui no hi és però seu aquí i dalla

absurds amb floridura, calla per escrit com
Déu calla per amor: sé prou que això no és Pasqua
amb la flor, és Natzaret amb sol d’anar per feina
dels qui es guanyen un pa i els arbres de la plaça.

Sóc un rei natural entre els reis de la indústria;
la idea d’un arbre pels col·legues en rama;
davant la meva mare, un noi que fa pensar;
per Déu viu un nen bo, que fa molt mala cara,

perquè li costa més del corrent acabar
de créixer i deixar enrera el perfum de les algues
de les mares, del mar d’on he nat cap a ser
un animal que prega fer-se un home del Pare.

En lloc de presentar-me marxista de saló
o un desenquadernat místic d’estat salvatge,
confesso que algun cop no he entrat dintre l’església
perquè no era digne dels homes que hi cantaven,

tot i que era molt digne de la misericòrdia
i de la intel·ligència del Déu del meu muntatge
psíquic, però una església és sala de trobar-s’hi...
Jo no puc acotar les perseguides ales,

com el donar de beure a un colom: al cor
que vol i dol perquè, sempre que surt de l’arca
antidiluviana, de la pau sols en troba
la tenaç olivera aturada a ser arbre...

Quan manca aquesta pau dels qui neixen de dalt
i sobretot, però, quan en tinc prou, m’agrada
retrocedir al mar vitenc de salabror,
al verdanc amb verdor i a la terra de mata.

«M’agrada» significa. Vol dir que me’n recordo
fondo, orgànicament, de la mar aromàtica,
del marisc de la roca allisada pel llim,
del fonollar marí, dels abons de porrasses,

de l’ullastre esbrancat, de la viscosa estepa,
d’un pi entre els ametllers, de la pedra trencada,
de les seques parets amb menta, de les fosques
orquídies de pagès prop de la marinada.

Però puc reconèixer que, si em crida aquest test
de geranis vermells, estirar-me a la platja
i sentir-me vestit per la mar, és que estic
més prop del primer dia que del dia de Pasqua.

La idea del cor és recta, però l’home
és oscat com la terra fondal de les muntanyes.
Vida d’home és pujar amb la roca on la roca
ha arribat i seguir tot sol l’entotsolada

i conrada aventura d’aixecar la creixença
d’aquest pèl animal fins a la mà donada,
i tan peluda, a l’home condemnat a salvar-se.
Perquè només els homes se salvaran. Paraula

de condemnat a veure-ho. Vet aquí la raó
perquè ma llibertat no espero mai dels altres.
I també prefereixo la injustícia al desordre.
Sóc jo qui tindrà compte de ser just en l’obra alta.

Jo sóc tot llibertat. Els altres també en tenen
per trencar-me la boca dels peus, i la mirada
fins a l’ansa del coll. Qui aspira a parlar clar
i no vol que li passi res de nou fa de màscara

que no vol semblar home quan parla a la persona.
A Barcelona signo que quan l’èxit fracassa
és que ha parlat un home. En responc jo, un tècnic
de creure en tots i dintre d’aquesta verda cara.
Subir