POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 628
  Total Poemes: 14847
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
LA RIBA DE SANT NICOLAU DE BARI

Castillo, David

erroresrecomendar

Tot va començar com la creació.
Déu s’havia cansat de mirar-se el melic,
de tocar-se el penis flàccid
mentre intentava oblidar la maleïda flebitis
i la lesió de menisc que li havia provocat
un defensa de l’equip d’ànimes en pena del purgatori.
Déu estava constipat i s’ofegava d’avorriment.
A més, no hi havia ni un bar en aquell cony de gènesi.

Era molt, moltíssim abans de la separació de la llum i les tenebres.
L’artrosi no el deixava dormir i ningú el reconfortava de l’ansietat.
Fins i tot, feia mil·lenis que havia superat l’autoenamorament.
Desitjava que algú sabés que ell era Déu
però encara no gosava fer de transformista.

Déu hauria volgut fer un circ i passejar-hi
per les ciutats satèl·lit de les metròpolis.
Déu hauria volgut enamorar-se d’aquella jove equilibrista
o d’aquella mora que recollia les deixalles després de cada funció,
o d’aquella noieta tímida del carrer Ganduxer, filla d’un metge,
que un dia es va fer punk.

Déu hauria volgut fer moltes coses
però li faltava imaginació en aquell recòndit espai fosc.
A més, no era el seu dia, tenia una ressaca amb mal de cap.
Mentre mastegava buidor va sentir un soliloqui del seu futur,
una oda als ventiladors aturats de Sant Nicolau de Bari:

Només una vegada les paraules no eren exagerades,
tampoc resultaven evidents.
Havíem sentit el prec de Marianne
i m’havies murmurat si entenia el que deia.
T’havia explicat que em sentia com una mena de gitano
sense temps, sense llocs, carregat de records per oblidar.

Somnolents i xops d’humitat
havíem travessat carrers estrets
plens de trossos de cel de nit entre edificis en ruïnes.
Ens sentíem com ells
a punt d’enfonsar-nos
però amb l’aplom dels que no tenen res a perdre.

Per la ciutat deambulaven legions d’indigents
venent paquets de mocadors de paper per vint duros.
A la poeta d’una església una mare donava llet de tetra-brik
al seu bebè, àngel de temples barrocs plens de brutícia.

Veig la teva imatge reflectida
entre el balbuceig d’aquest silenci que m’escridassa,
m’insulta aquest fotut futur que no em deixa decidir
a mi, el rei de les solucions buides, déu a estones perdudes
convertit en un esclau dels sentiments més primaris.
Aquí, com un idiota, atrapat amb això que no em deixa en pau.

Fàstic d’amor que em trenca,
que no em permet ni arreglar un minut, bèstia infame.
Voldria una mentida que em digués que tot és mentida.
No a tu, excés, realitat irracional que em castigues.

Sobre la taula de billar hi havia tres boles i un tac esquerdat.
Al marge, Rollie havia preparat una ratlla de coca de 50 cm.
Hi havia cervesa, hi havia whisky, hi havia pastissos de colors.
Les paperines de jaco predicaven el futur.
En el jukebox algú havia programat sis repeticions A-7: Changing of the guards.

Tres hores després de deixar-la, trista, amb la gavardina blanca
torno a beure entre riallades, exabruptes i grolleries:
Jesucrist és un impostor.
Prego davant dels poetes Joan i Pau borratxo,
ebri de felicitat després d’haver descobert el falsari.
Déu és una negra, no un bocamoll ni un jueu IL.LUMINAT.
Judes el va fer gran, pobre enamorat platònic en la nit del temps…

I Dylan: “El Capità està abatut però encara creu que l’amor serà restituït”.
Ballen quatre putes que han entrat després de pujar la persiana metàl·lica.
Quatre putes, joves, brutes, primes, amb leotards negres,
amb els ulls vermells, saturades d’anticossos.
“Amb elles, l’amor és com la ruleta russa”.
comenta un coix ros amb llargues patilles.
Ella em diu mentre llegeix un poema, nua:
“Estic enamorada del teu enamorament”.
Jo no sé per què estic tan perplex, davant de tot,
dins d’aquest petit guinyol de teatret de suburbi.
Aquest no és el lloc on voldria veure’t el teu pare:
escapa’t mentre puguis.

Ara, has creat la trampa perfecta per a tu mateixa.
Vols gaudir de mi,
et deixaré ser Déu una estona,
així veuràs el que sento per tu
i també suportaràs aquesta estúpida febre que em turmenta,
que no vull meva.

No et podia dir “fins després”, com a Marianne,
perquè les hores es restaven
mentre em deies que no volies tornar a tu.

Cansat, em feies oblidar que no podria pregar per l’àngel
i que, aleshores, els àngels oblidarien pregar per nosaltres.
Submisa, de cara al riu, m’acariciaves
mentre trencava la distància dels llavis.

Tot era així, fascinant i breu.
Les confidències duien el vent
fresc sobre la saliva.
L’alcohol resumia la tristesa i l’alegria:
els cossos cansats i el cervell espès.

Ara, només puc creure en tu,
duració que em retornes a ella,
amiga del somriure trist en les hores incertes.

Havia passat la nit mirant la llum que filtrava la finestra
entre aquelles cortines d’hotel.
No volia dormir, mantenia l’olor dels teus cabells,
la suavitat de l’esquena nua.

Tinc fills, tinc homes de músculs ferms que m’adoren,
dones que me la mamen mentre s’enamoren. Fel.lacions còsmiques.
He tingut el paradís quan he volgut i,
també, he vist els homes neuròtics matar-se per no res:
disputes sexuals, conflictes racials, nacionalismes.
Elucubracions estèrils dels polítics mentre bombardegen ciutats fantasma.
He volgut ser un capità pirata pel Carib
somiant trobar algú com tu
i ara em dius que vols ser com jo, com el meu onanisme impotent.

Però és massa tard:
“He mogut muntanyes i he marcat les vostres cartes,
l’Edèn està cremant i s’acosta l’eliminació”.

I jo, somnàmbul, no trobo les maleïdes pastilles.
Subir