POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 628
  Total Poemes: 14847
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
LA TRANSCRIPCIO

Bonet i Rigo , Blai

erroresrecomendar

Quan dins ca nostra el sol ja se ponia,
vaig sentir el trespoleig d’Una Verdor
que cap al Rostre del portal venia.
La finestra alta hi veia amb bona olor
com jo abans de ser creació.

Motada en una xícara, la rosa
era rodona amb cent cinquanta fulles
devora el pa, on l’ordi mut reposa
com en brodat reposen les agulles
i mans que cusen prats amb llum d’encrulles.

Vaig mirar l’ordre: vaig veure l’oblit.
Els plecs de les cortines: marbre en flor.
Trespol de pedra: llosa sense escrit.
El banc de roure, on el bosc no es mor.
Jo que no sóc la vida i era un cor.

Ja sense ordre ni llar, sense tinell,
sense avantguarda ni geometria,
jo caminava d’aturar, sense Ell,
talment un arbre que en els ulls fa via.
Lluïa, emmirallava, transcrivia.

Escriure és impossible. En la murada
dels mots, s’hi estavella qui vol viure
d’un ésser torrelló de cantonada.
Oh cristal·lina orella, oh sant transcriure
de qui amb ambdues mans beu lliçó lliure.

L’amor és herba. Tots els que passaven
en mi topaven. De la seva gana,
jo en transcrivia els trèvols que esmussaven,
els antics lliris que la mort debana,
mentre el món cria el tro de la magrana.

Eren humans, però no éssers: bells
de natura eren tots, però tenien
talent comptada: en ser farts són vells.
En lloc d’un cos, una clovella havien.
No eren amb Sentit, no transcrivien.

Tots se’n varen anar sense fugir.
Ells s’allunyaven, però jo els perdia.
Era prop: em parlava en romaní.
Paisatge seu ni vista no sentia.
D’Ell, just el romaní en mi romania.

Tot sol, entotsolat amb el llenguatge,
Qui em feia badocar en mi badocava:
em parlava de mi: del companatge
dels anys, que són pins, corns, mar d’almadrava,
rossinyol embrunit, catedral blava,

la meva ànima, que no em pertanyia,
i la creació, meva tota ella.
Ell creava amb set pròpia i me bevia.
La set de mi li era anell i anella.
L’Absolut li sabia a vinagrella.

Del Tot baisà al Carrer de la Portella.
De fit a fit mirà el cedre que hi manca.
Sacsà cinc flors. Va escriure en paret vellal
un nom que fos sa perllongada branca:
Tomeu Salom de l’Alqueria Blanca.
Subir