I. V

Enyore molt, amb tot el cos i l’ànima,
el jorn aquell que vaig prendre uns gesmils
i els vaig posar, trèmul, als teus cabells.
Els vaig furtar, en passar, d’algun hort.
Enyore molt, vull dir, una innocència,
un lloc perdut o possibilitat,
encara cast i molt segur amant.

¿Per què no em vaig morir aquell moment?

Em vas mirar. Et creuaven els ulls
ocells petits de tremolosa festa.

No ens vam dir res durant tot el trajecte,
ric d’alguns béns que ignoràvem encara,
cor sense fel i amor a didals d’aigua.

Si hagués sabut, n’hauria posat d’altres
en el melic i en el trau del teu sexe,
i àdhuc al cul. Hauria estat bonic.


III. VII

No he conegut cap lleure cap de dia.
He treballat des del matí a la nit.
El meu esforç ha valgut per un segle.
No ho haveu dit i algun dia ho direu,
però llavors serà tard, massa tard.
He llaurat camps que no estaven llaurats
des de fa cinc o tres o quatre segles.
Heu censurat el meu constant treball.
En arribar açò a les vostres mans
jo no hi seré, i no ho sent, amb vosaltres.
Car, malgrat tot, penseu que sóc lleuger,
home de vida dissoluta, coses.