POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 589
  Total Poemes: 13912
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
LO PASTOR I ELS GAFARRONS

Soler i Hubert , Frederic

erroresrecomendar

Lo pastor té malaltó
un fill seu molt estimat:
és un nin, un infantó
que ell l’estima ab la passió
d’amor de pare cegat.

Matí de casa ha sortit
deixant-lo en son bressolet,
i a pastorar va ab neguit,
que, si és mort son fill petit,
no hi ha al món dol com aquet.

Per quan estigui milló’
un gran pler li pensa dar;
vol agafà’ un gafarró
i donar-lo a l’infantó
quan se comenci a llevar.

Ab l’afany d’aquest intent,
per poder-li l’aucell dur
una gàbia li va fent,
i envesca un roure, creient
que aixís té l’aucell segur.

A dalt del roure envescat
va volar al punt l’aucell,
i al punt s’hi trobà caçat;
era un gafarró novell
pintadet com esmaltat.

Just a l’arbre es va sentir
enganxat a un branquilló,
ja no va poder fugir
i es posà a cridà’ i delir
que donava compassió.

Lo pobre gafarró vell
l’estimava ab amor pur
i, volant dret aon era ell,
va fer quant pot fe’ un aucell
per lliurà’ un fill ben segur.

Tot en va. Prompte el pastor,
a dalt del roure pujant,
prengué al fill de son amor,
que va despedí’, ab dolor,
lo gafarró vell, piulant.

II

Han passat cinc jorns o sis
des que el gafarró fou pres,
i d’un mas sobre el pedrís
malaltet i enyoradís
dins sa gàbia jau malmès.

Son pare, el gafarró vell,
aigua al bec i grans li du,
que també és pare un aucell,
i el voldria veure ab ell
lliure aprop i al bosc segú’.

Al mateix temps, un bressol
una mare està gronxant,
i el pastor, ple el cor de dol,
veu plorant i ab desconsol
que el seu fill està finant.

I mentre el nin va morint,
panteixant se mor l’aucell,
i el pastor ho veu sufrint,
com morir son fill, patint,
veu també el gafarró vell.

I una tarde, cap al tard,
quan s’enfonsa al mar lo sol,
va voler un trist atzar
que, del mas en una part,
lo pastor plorés son dol,

mentres lo gafarró vell,
panteixant i condolgut,
plorava, ab son cor d’aucell,
al gafarronet novell
que la Mort s’havia endut.

I com que aucell i pastor
eren dos pares amants,
si l’un bo, l’altre mellor,
expressant son viu dolor,
l’un ab plor i l’altre ab cants,

sense véurer lo perill
que els duia el blasfemar seu,
deien ab son cor senzill:
«Per què Déu m’ha mort lo fill?»
«Per què l’home ha mort lo meu?»
Subir