Ai! serra de la Mussara,
que sola que t'has quedat,
sols si troben adés i ara
enrunes i el penya-segat.

On són els teus fills
de fusta d'alzina
desafiants cabdills
d'aigua,sol i boirina?

On són tes meses daurades
dels camps d'ordi i de blat?
¿I el fum de les carboneres?
¿ I el pastor i el seu ramat?

Valerós mirador d'on pots albirar
el Baix Camp i el Tarragonès,
part de la Mediterrània i adés
l'Alt Camp i la gran illa Balear.

Terra crua i pedregosa,
nodreixes ginebres i pins,
l'argilaga i la carrasca
arriben als teus confins.

Però sempre fores agresta.
Deia un bard d'una noia
que, tot recollint la roba,
cantava la cançó aquesta.

" Mare, si marit men dau
no mel dau a la Mussara,
que la boira sempre i jau
i la terra no m'agrada"