Endinsar-me per la tundra
amb la meva balalaica
quan brotin damunt la molsa
menudes violes blanques
i, amb repic de cascavells
de tres cavalls bruns de raça
creuar la immensa planúria
damunt d’una troica alada.
I allà lluny,
sense temences,
sense pors,
alliberada,
pinçar dolçament les cordes
mentre el gel va desglaçant-se.
Si pogués retenir el temps
dins les tres cordes tensades,
quantes soterrades cançons,
quanta alegria esquinçada
sorgiria deslliurada.
Quant enyor, quanta tristor,
quantes promeses negades
en el dring mormolejant
de la meva balalaica,
arrelada a les nits blanques.