Fa cosa de tres setmanes
que vaig venir a veure't
enmig de bells carrers,
allà a Roda, al teu poble.
Mentre passejava amb la dona i els fills,
no podia treure'm les imatges del teu rostre
perquè m'acompanyaven sense demanar res a canvi...
només el somriure
deia quelcom ben poètic i sincer, i de tu a mi
i de jo a tu, en el pensament,
i tan sols en la mirada.Era la teva mirada clara, transparent,
per on hi deixo entrar la teva inspiració
i m'envaeix
i llavors t'escolto altra vegada
i escric perquè em dictes les paraules exactes, aquelles que poden dir i fer en el propi poema... i només el somriure, allà
al davant de la porta de casa teva, on vas néixer,
i tan sols això, el somriure
que m'acarona la ment per donar-me consells
i guia els passos a nova arrel per composar
en aquella part de tu que vull fer meva, en aquell sostre immillorable.
La teva mirada clara
practica la senzillesa en tots els teus versos,
i jo encara en vull aprendre més de tu... no en tinc prou en saber-te meu
i fer que si amb el cap
mentre escolto noves classes de metàfores
que m'ajuden, tot i així, a continuar creixent
en aquest tan llarg i ample camí d'escriure.
Et porto al cor.Et tinc a l'ànima.Et sento per dins del cos
recorrent els espais i el temps i la pròpia vida.
T'escric poemes perquè t'admiro
i perquè tu me'ls fas escriure... em dictes emocions
i no sóc capaç de controlar-les
i surten enfora
i potser altres ulls les voldran llegir.
La teva mirada serà clara i transparent...
llavors t'escoltaré com sempre
i em tornaràs a dir i fer paraules en el propi poema.