Amb ell els llits dels rius
eren igual que valls lunars
plenes de volcans, aus
i arbres de Calder i Miró
Més els túnels d'anguiles:
espirals de ratllades grogues,
arcades de làtex, espasmes
de qui creua el dreamtime.
I llavors van aparèixer tritons
que em clavaven als dits
agulles indolores d'eriçons
en nom d'un ordre mític.
Li llepava els peus de xarol
i la pell llisa, sense escata,
m'arrapava fort al seu dors
i m'abocava a l'oxigen (un gust
llunyà, de sal) per respirar.
I els llavis eren de cirera.
I en el pubis ardent, una olor
de rom daurat o de mescal.
Fruits que ara tinc a enyor:
l’endemà, a l’estuari, només
s´hi sentia la ressaca del món.

De Mescal ( Proa, Barcelona 2001)