És fèrtil la terra podrida,
és fèrtil la infelicitat (les fulles
mortes, descomponent-se, alimenten les noves,
que també hauran de podrir-se
perquè n’arribin d’altres).
És fèrtil la infelicitat i, en canvi,
és tan gras, tan opulent, el desànim!
Fixa’t que arriba a ser avar el delit:
quan més el necessites, s’evapora.
Fixa’t que fràgils que són les rialles:
al mirall, sempre es congelen. És fèrtil
la terra putrefacta i és avar el desert
(l’aïllament de cada gra de sorra és tan pur
que anul·la el desig d’abraçar-se).
Són llargs, molt llargs,
els dies que el sol plora amb cabells negres.
¿Com és que costa tant sortir
de les presons internes i brotar
dels marges secs com fan les herbes sense nom?
¿Com és que costa tant arrapar-se a les pedres
fredes com fa la molsa?
La molsa abraça els minerals
per conservar la vida: la humitat.
També és avara, la molsa, per tant.
D’una altra mena d’avarícia.
Potser defensa la seva humitat
només perquè tu puguis olorar-la.