MENTA I CARBASA
Quan l’amor desvesteix les bruixes
que volen despullades
sobre l’alè dels assedegats;
quan del calaix en traus
un pedaç de poema
la resta fingeix, oblida, abandona.
Quan trepitjo el sol de la casa,
el vestit ja em crema,
aroma de menta i carbasa.

Allunyat dels telers de la matinada
ensumo la flaire de la distància
que em reconeix i mata.