Aquest matí
Praga fa olor de liles.
I tu on ets, Milena?
Et veig jove, bonica,
amb el rostre esblanqueït
com els òpals translúcids de la meva terra,
la terra on Kafka forjava històries inquietants, aterridores,
mentre els corbs grallaven
dalt les esteles del cementiri jueu.
Tu li miraves els ulls,
aquells ulls seus, tan negres, tan profunds,
on niaven les pors, la inseguretat, les vacil•lacions.
Et veig florida de liles,
pels Jardins Kinsky.
Et veig pel Pont Carlos,
escoltant les rondalles del noi hebreu,
mentre la grisor de la mirada
se’t fonia dins les aigües del Moldava.
Transgressora d’una moral establerta,
bregares incansable per la felicitat i la bellesa,
fins a caure al pou abismal del dolor,
al paorós horror que planava
pel camp de presoneres de Ravensbrück,
on trobares la mort.
Praga, aquest matí,
també fa olor de liles,
mes tu no hi ets.

T’he cercat per la ciutat
i sols t’he trobat
a les cobertes d’un amorós epistolari
i en el rètol d’un petit cafè
de la Plaça Vella,
enfront del rellotge de la mort.