Vagant de nit en fosca solitud
amunt i avall passadís d'hospital
sento el gemec del torturat malalt
com el trist plor d'un esperit perdut.

Amo d'un cos que perd‚ la salut,
que ja en té prou, que es rendeix al final,
ni esma té, sols espera el senyal
per sortir enllà, per reposar vençut.

Però queda llum, ve com raig d'esperança
en què te fe tothom sense recança
i que farà molt més lleuger el traspàs.

Sense patir podrà creuar l'estança
i no tindrà l'ànima cap mancança
en el moment d'abandonar son jaç