Aplegada a la roda de la vida
que ja no té fre, ni falta que fa,
nedo entre els moments viscuts:
claus que no obrien,
portes obertes de bat a bat,
un poema que no està sent escrit,
i una intuïtiva certesa:
això no potser tot, què més hi ha?

Puc estimar aquells temps compassius
on res no passava, ni falta que feia
un quefer útil
una mirada amable
el naixement d'un infant,
el que és natural

Puc acceptar els temps de confusió
on res no passava en la forma exterior
però tot bullia dins el meu cor,
una cosa vaig verificar
què poc tolero la infelicitat!, ni falta que fa

Puc agrair els temps d'abismes
on tot es precipitava i la por fragmentava
l'horitzó,
nit fosca de l'ànima
li dius injusta a la vida
incapaç d'entendre
que res no depèn de tu, ni falta que fa

Honro els moments miraculosos,
milers d'anys en un sol dia
si hi ha llum la foscor es debilita i mora
oblido el significat, el pensament i la voluntat
l'Univers ha emmudit
saps que tot té sentit
sents que Déu està dins teu