No sé ni com vaig besar la teua boca,

no tinc records prou clars,

tinc peces soltes d’aquella nit boja

que no sé on van,

un trencaclosques per muntar.



Conjurs de sospirs i murmuris,

llavis bullint arraconats,

la nit morint naixent el dia,

la realitat tornant.



No sé ni com em vas besar la boca.

No sé ni quan.

Sols sé que el record em provoca,

que et sent llunyà,

que el temps passa silent i no perdona,

que l’ocasió se’n va,

que la promesa queda en la memòria,

sense caducitat,

i la intenció s’esmuny entre les hores,

que d’aleshores han passat.



No se si tornaré a besar la teua boca,

si la teua abraçada ha de tornar,

sé que el silenci es res i tot alhora,

que tard o d’hora ha d’acabar.