POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 590
  Total Poemes: 13917
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Novembre

Castanyer i Bachs, Pau

erroresrecomendar

Potser si ens proposàssim aquesta fosca lleu de les cinc de l’horabaixa com un alçar les ales per caminar en volandes per sobre els paisatges (que existeixen) d’una vida freda i calculada, potser així, no serien tantes les decepcions per no poder complir els pocs objectius (quasi sempre exclosos de personalitat) que tenim. Potser aquest gris, que s’impregna a les pells, els veuríem com la conjunció de molts colors i sangs que simplement descansen, i no com la depressió immersa en les tonalitats dels nostres cossos que sempre volen córrer.


Airit, potser percebríem les fulles caduques com el començament d’una nova vida, el principi de tot una altra vegada, quan, aquestes, aterren suaus i subtils damunt les voreres molles de la gran ciutat, i no com la sensació de precària finalitat que duen intrínseca tots els éssers vius.


Sí, la fulla cau, però què s’aixeca després? No hi ha vida desprenent-se constantment de cada vida? No és teu aquest aire que jo amoll ara?


Airit, sóc viu perquè tu vius i tu també perquè jo ho sóc. Aquesta és una senzilla cadena de vivències i aires que al final ens porta, quasi en forma de resultat matemàtic, a què jo no puc morir mentre tu visquis, i així viceversa infinita.


Potser, Airit, un dia no podré moure les cames ni els braços. Potser no podré obrir més els ulls per contemplar la ràpida bellesa dels teus. Potser perdré la gana i el pensament, però sempre voltaré pels vents entonant petites cançons a cada canvi d’estació. Sempre seré a la soca dels arbres. Sempre em sentirà piular amb els ocells i nedar amb les pluges.


Sempre ajudaré el sol en l’esforç d’un raig sobre una esquena freda que passegi el novembre.


Airit, sempre arrisssaré les ones fins que tu m’acompanyis per continuar en l’ensenyament últim i sincer de tanta bellesa com hi ha al món. De tanta de bellesa que es crea sense adonar-nos-en.
Subir