Si el vers venia, ella
pernoctava deliquial en l’esme
de la benaurança.

I encara la cuca mínima
corsecava l’afany intrascendent.

Al regust de les hores de pedra
podríem jugar llunàtics
per les esferes esfereïdores
i múltiples. Alhora
unes emocions inductives
projectaven la supervivència.

A l’espai blau, de llautó
era l’heliotrop i la sargantana
una heràldica de presagis roents.

Aquella sinèresi tremolava vives
punxes grogues de silencis.

Allí jo, i tu!