Llegia per dins, vora el riu,
escoltava les veus ínfimes,
la remor tendre de vida
que esclatava cada instant:
el xipolleig, l'airada,
la refilada del rossinyol,
tot un món d'esquena
com ella sentia el seu viure,
amalgamada entremig d'un brogit.

Ella escoltava,
volia ser escoltada a cau d'orella
com les veus ínfimes,
com l'oreig a la galta
o la sorra al peu nu.

Potser, tal vegada, cercava
aquella ànima amagada,
filla del jo-essència
que ningú podria donar-li.