Dues dones passegen solitàries
amatens al silenci de les tombes.
Somnis de pedra fugen entre molsa i esquerdes
els secrets revelats entre murmuris.

Vine, retorna a la gran avinguda que ens espera
en la calma de les hores que habiten
els clarobscurs de la llum presonera.

I, ¿on aneu, vosaltres, sense mi
xiuxiuejant amb unes veus que es fonen amb l’aleteig dels àlbers?
M’abandoneu a la sort de les hores.
La vida se m’escola en la foscor de l’aigua
que passa d’esquitllentes.

Tarda, crepuscle, els Aliscamps s’imposen:
ara el cel és daurat i la blavor s’apaga.