Arriba un dia en què no pots
reprendre la paraula de seguida,
necessitaràs una pausa, utilitzar
el subterfugi de les coses
inacabades. Respires a fons,
com un remer que reposa, mentre la força
de la inèrcia t’empeny. Convertit
en una illa d’incomptables platges
et negues a voler-te saber, a preguntar-te
per què no has pogut enllestir mai
res de veritable. En realitat ja ho saps.
No necessites fer cap testament
de la pròpia mediocritat. Tot ho coneixes
només d’oïda. Vols fer neteja, aprofitant
aquest mutisme sobtat, com si cremesses
totes les naus. Simple terra eixorca.
No serà tan fàcil, però. No podràs evitar
el pols de les marees de nit i de dia.
L’olor de llorer. El record d’unes pedres
disperses. Una expressió reeixida. De fet,
acabes de construir un espill que espera
el teu reflex. Un reialme de veritat