Des d’on esguardo l’aigua, el parc i els éssers
es tornen escenari de joguina
i el món es fa petit, presa d’infants.
Enllà hi ha món,
que es perd en un silenci
sordament torbat
per una esmorteïda percussió de passes.
Me n’allunyo pel camí de molsa tendra,
de líquens, d’escorça recremada
i rebo, en solitari, el guardó més preuat:
la immensa quietud, per on m’endinso
fins a trobar-me enmig d’un ample espai
que fa dels fulls en blanc parc de cacera.