No puc respondre ara, si no és
asseient-me a la taula i encetant
aquest quadern. Tot sovint les preguntes
s’aprimen i s’esmolen amb els dies,
la seva gravetat les fa més denses,
i esdevenen punts, al capdavall,
forats negres, que diuen els astrònoms,
d’on res no pot fugir, paranys perfectes.
Les respostes, llavors, es foravien,
proliferen tossudes, i de tot
en volen fer un tot. Tornar-se signes,
forats per on, qui prou tafaner sigui,
podria endevinar també allò
que queda ençà o enllà de les paraules.
Jugar aquest joc deu ser fer poesia,
acollir tot el risc d’escriure en aquest marge
sense ignorar que sempre, en posar punt,
haurem de confessar una derrota.