Petons
.

Petons de tempesta, salvatges petons*

que trenquen els teus moments d'ataràxia,

i beuen dels teus llavis de rosella

tot el calze sensual i cristal·lí

que guarden els secrets del teu tot.

Tot just arribaran a despullar-se,

es lliuraran a tu sense respirar,

ansiosos per ser aviat devorats.

.

Potser aquest amor és la causa cega,

la força o el motiu que m'empeny

a besar-te a la mínima ocasió.

.

Cada vegada que et veig al meu present

i el silenci es trenca amb el teu nom

els meus petons volen ser tan sols teus.

.

Nota: El primer vers és de Gabriela Mistral.
.
Fotografía i poema: Ramón Bonachí.