Quan érem innocents,
vivíem en una casa encimbellada de merlets,
una casa màgica,
amb cambres i golfes misterioses,
sadollades d’històries
que mai no coneguérem del tot.
Al jardí es descabdellaven les roses
i les glicines envellutaven l’enreixat
amb ramells enfiladissos.
A voltes, la tempesta colpia la plana,
esberlant, embravida,
els sarments fruitosos que cruixien estremits.
Llavors ens amarava la tristesa
i el cor s’arraulia en el llibre que embruixava el pensament.
Quan érem innocents,
cercàvem entre l’herbei
el trèvol sortós
i, enlairant els braços,
esbatanàvem les mans
per arrabassar del cel les estrelles fugisseres.
Quan érem innocents,
tot teixint i desteixint somnis,
trenàrem el destí amb brins de seda,
ignorant que aquell tapís meravellós
es marciria com la innocència que acolorí
les glicines i les roses del jardí.