El sol al cos, vailets de Passolini,
com un esbart d'adolescents gavines
cruels i amb fam tota vida, enrevolten
la dona que amb ulls blaus ho accepta i mira,
nua i amb quaranta anys a la mirada,
aquell estol de cossos que gallegen
paraules que no entén; però coneix
el to insolent, procaç, amb què s'expliquen
detalls de nits que ella coneix i cerca
-sobre la sorra el sol grenyal dels cossos
i, en la foscor, esser jove i abraçada,
a revinglades com si tot fos lluna
i la vida pogués tornar-se a escriure
o no hi hagués les veus dels qui fan coa.