Et tinc a la memòria
en cadascuna de les foscors incipients
que de forma inequívoca
en parlen de la teva existència
tot i malgrat que el record es fa fonedís i imprecís
puc discernir, entre cendres,
la teva ànima.
No em cal la teva cara
ni els teus ulls
ni els detalls del teu cos
no, no em cal
perquè viure ens porta a tots
de forma inevitable
a ser esperits que caminem
seguint un camí previst
que conduiex fins allà
on les ombres desapareixen i
ens hem de trobar.