Faig el que fan els pobres: dilluns
em toca menjar fetge; dimarts llenties;
els dimecres em faig un te amb llimona,
em passejo pel Born, recullo mostres
de quitina, d’esperma i de verí,
llegeixo Kant a alguna biblioteca
—no hi ha res tan sublim—,
enraono tot sol als bancs del parc,
són verds i em coneixen:
tinc un amor i dormim plegats
a la mateixa màrfega.

Però algun dia res no serà igual,
no tindrà límits la meva fortuna:
seran meus tots els mars, el cel i les muntanyes,
al meu jardí hi viuran cangurs,
seré el somni d’alguns, els Reis Mags es moriran d’enveja,
i potser es faran la guerra els meus hereus
—amb el vent, amb el foc—
de tant com es vendran aquests poemes.