S’ha mort el gesmiler de les flors caduques,
suaument, a poc a poc, com per no molestar,
i el brancatge sec, l’esquelet perenne,
es recolza sobre la paret del meu jardí,
únicament amb el tacte fràgil del cristall
o de les coses òssies, amb la pena de morir
contra el mur tossut dels afusellats del dia.