Sense amada i sense amic
queda oculta l’elegia.
Si la deia, si la dic
quina vida l’oiria.

Vet aquí una alzina dura;
si li deia mon lament.
El començ amb veu obscura.
Ella escolta sols el vent.

Prenc el ca d’aire fidel;
si li deia l’elegia.
Ell als peus se m’adormia:
no vol ser més que fidel.

L’aigua clara del torrent
passa i fuig. Si m’escoltava.
Mor la veu dins la veu brava
del doll d’aigua furient.

Sol me trobo, sol la dic,
cerco, trèmul, la paraula.
Cal només rendir la faula:
«Sense amada i sense amic...»