De fet, no dóna per gaire més
que un esqueix de nota –et dius—,
aquest obrir i pagar amb el son.
Primer és el celatge, la boira verdosa
i blanca i els llampecs de mercuri
entre els envans de mirall marins.
Després, les miríades d’antulls
que no travessen les pells d’escata
trempades en platges d’astres,
mentre elles s’acaronen el bust,
les anques i es vinclen
i s’enrosquen igual que sirenes
en llargues bieles d’argent viu
-- so de timbals i trepidar de navalles.
I a baix, ells –tots— que s’esperen
folgats de desig, amb les cames obertes
- mai cap Ulisses no s’hi voldria veure—
perquè quan arribi l’hora
s’hi encaixin etèries, flonges
i, sobretot, impassibles,
tant com el bambú que es corba
amb els embats del gran vent.
I ara, sent els perfums: l’ambre,
el mesc, el llessamí, la rosada,
i mira´t –el darrer cop—
els que han vingut a conjurar l’ombra
que al final sempre ens fa iguals
en aquests locals, tard de la nit,
entre onades.