Navego un riu d'imatges recompostes
aproximant-me a un mític oceà,
deixant amb cada onada que se'n va
un llast d'anhels i precs sense respostes.

Amb cada esquitx de mar que el vent em porta
l'aigua glaçada em torna al món real.
Els teus ulls foscs que cremen em fan mal
eixits com són d'una esperança morta.

Em lligaran per dur-me vers l'abisme
els teus cabells, acaronats pel vent.
Impediran que nedi cap a l'istme...
Han d'enfonsar-me al meu isolament.

O tu i tot, o res! Ets lluny encara,
antic afany que és foc, i cendra, i fum.
Porta'm la nit, que estic despert encara;
trenca'm el cor, que hi pugui entrar la llum!


12 de Desembre, 2016