Airit EM desperta al matí i em diu suaument a l’orella:
ets viu, respira
Encara no hem fet el camí. No, Airit, les nostres mans no fan, encara, sons d’harmonia, les nostres mans no han agafat mai la pell com a crepuscle dels nostres cossos, no, Airit, encara no.


I com dir-te això, com adonar-nos que les paraules d’amor sempre beuen del vent i que aquest passa amb la rapidesa del llamp sobre l’estepa, sobre la mar immensa.

La mar, sempre la mar, Airit.